UN POC D’HISTÒRIA

La plana orografia de l’actual terme municipal d’Algemesí és el resultat d’un procés històric d’agregació de terres molt antic: el senyoriu de Cotes, amb restes arqueològiques ibèriques, i el de Pardines també amb restes ibèriques, romanes i musulmanes. Compta amb una superfície de 4.177 hectàrees de regadiu des del primer terç del segle XX, hui, pràcticament, totes ocupades per tarongers, excepte una mínima porció al nord-est dedicada al cultiu de l’arròs, per estar inclosa dins del Parc Natural de l’Albufera.

L’alqueria musulmana d’Algemesí apareix citada com a tal en el Llibre del Repartiment el 23 de novembre de 1243 i molt prompte va ser inclosa dins del terme general de la vila d’Alzira. En sintonia amb els daltabaixos de l’economia valenciana de la baixa edat mitjana i començaments de la moderna, el creixement algemesinenc va aconseguint-se a poc a poc sobre la base d’una producció agrària d’autosubsistència i sobretot d’exportació: el cultiu de la morera i el filat de la seda.

Els temps de màxima esplendor es donen entre 1560 i 1620, quan una burgesia consolidada desplega tot un ventall d’activitats diverses, consistents en la construcció del nou temple parroquial, l’església nova i la casa abadia (1550-1582), el procés de segregació de la vila d’Alzira amb l’obtenció onerosa del títol d’Universitat (1574) i de Vila Reial (1608) amb els quals es va erigir en municipi independent. La crisi que va seguir a l’expulsió dels moriscos (1609) va afectar amb força el desenvolupament econòmic, agreujat encara més per la posterior despoblació; però la mateixa situació va provocar una reorientació en la producció agrícola; l’arròs, un article de primera necessitat, seria el producte cultivat i exportat als mercats, aprofitant les antigues rutes de distribució de la seda.  

De nou, sobre la base d’una agricultura dual, la seda i l’arròs, començava una nova etapa de creixement ràpid que es mantindria fins a l’esclat de la guerra de Successió (1705-1707). Esta expansió tindrà la seua expressió plàstica en l’obra barroca del campanar, inaugurat el dia del Corpus de 1703. Superats els efectes negatius de la guerra, el segle XVIII, va ser un segle d’expansió durant el qual l’arròs, a pesar de les il•lustrades prohibicions per raons sanitàries, pren la supremacia davant del cultiu de la morera, convertint Algemesí en un centre d’immigració, en un mercat permanent d’oferta de treball. La guerra del Francés (1808-1812) i el llarg epíleg de la guerra carlina (1833-1840) va representar una etapa de crisi. Així i tot, en general, el segle XIX va suposar la construcció dels fonaments dels temps actuals. Les noves rompudes, l’expansió del regadiu, les vendes desamortitzadores, la introducció del guano (1852), la millora de les comunicacions per carretera (1844) i la construcció del ferrocarril (1853) van suposar noves possibilitats de creixement.

La demanda constant de queviures de les poblacions dels països industrialitzats reorientava la producció cap a l’especialització i la comercialització: es produïa el declivi de la seda (1854) mentre l’arròs aconseguia la seua màxima expansió i apareixien nous cultius com el cacauet (1827) i la taronja (1845). Sobre la base d’esta trilogia, arròs, horta i cítrics es produeix, entre 1880 i 1916, el primer impuls mercantil i industrialitzador. Al mateix temps, l’estructura social algemesinenca va experimentant variacions diferenciadores i continua rebent noves corrents immigratòries.

Este creixement va obligar les autoritats municipals a encarregar a l’arquitecte Lluís Ferreres el projecte d’eixamplament urbà (1893) tenint com a eix principal l’actual carrer dels Arbres, amb espais per a usos diferenciats que, junt amb el carrer de la Muntanya, incloïa els nous fonaments de les cases eclecticistes, modernistes, déco i racionalistes. Van ser anys en els quals el creixement no sols es va fer notar en l’economia sinó també en el món de la ciència, de la cultura i de les arts, mentre que l’associacionisme pujava amb força en els inicis de la configuració d’una societat moderna.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va tallar en sec el creixement, i la postguerra, amb l’aïllament i l’autarquia, el van recloure en un pur i dur agrarisme on l’arròs es va convertir en l’únic producte de subsistència. Així i tot, Algemesí tornava a ser centre receptor d’immigració de població. Amb el tímid oberturisme de finals dels anys cinquanta començava la recuperació que estimulava novament la producció citrícola, l’educació i la preparació professional per a les futures generacions, les quals han sigut les protagonistes del trànsit definitiu a ciutat.

Així, amb l’etapa de transició i l’arribada dels ajuntaments democràtics, els poc més de 28.000 habitants que constitueixen actualment la població d’Algemesí han sabut conciliar harmònicament tradició i modernitat.